Copa Confederacions 2009: Crònica

Algunes conclusions es poden treure d’aquesta competició, però tampoc gaires... És una copa en general bastant descafeïnada, amb una desigualtat de nivells bastant evident i que no enanxa ni als jugadors, ni als aficionats ni a ningú exceptuant potser a Telecinco que semblava que estava donant el Mundial 2010 en rigorós directe. La veritat és que la majoria de seleccions arribaven amb les forces justes per aguantar cinc partits en quinze dies, això s’ha fet molt evident en seleccions com l’Espanyola i la Italiana, tot i que tampoc ha de servir d’excusa per no haver arribat a la final ni classificar-se per semis, respectivament. Homes com Xavi i Puyol han vist el seu rendiment molt disminuït després de la gran temporada que han fet amb una exigent recta final que ben segur els hi ha passat factura.

S’han vist algunes sorpreses tan agradables com desagradables i també s’ha pogut constatar que hi ha equips que no estan al nivell d’aquest tipus de competicions, malgrat per omplir les quotes de cada continent acabin apareixent en fases finals de Mundials i competicions internacionals. Un exemple n’és la selecció d’Iraq que tot i que estigui entrenada per un rodamón del futbol amb cinc mundials a l’esquena, no juguen a res més que a encaixar el mínim de gols sense ni intentar creuar el mig camp amb criteri, un balanç pobre per una competició que hauria de ser dels millors del món. Suposo que és el mateix sindrome que pateix el Mundialet de clubs, que sovint s’acaba resumint en un Europa-Amèrica amb uns quants equips que es barallen per donar la sorpresa sens estar a l’alçada de les circumstàncies.

Tot i així és una competició internacional per tant té un valor important de cara als palmaresos de cada selecció. No hi ha tants equips que l’hagin guanyat des de la seva formació l’any 92 (de fet només Brasil, França, Argentina, Dinamarca i Mèxic), per tant no deixa de ser destacable tenir-la a les vitrines. És una copa de les que si la guanyes és molt important i la desmereixes si no l’aconsegueixes, però sigui com sigui s’ha de guanyar i no hi ha excuses possibles pels derrotats, i menys pels llastimosament eliminats.

La campiona merescuda ha estat Brasil, equip que ha anat de menys a més i que ha patit en alguns partits, però al final ha demostrat que venia amb una bona selecció i amb els jugadors centrats en la victòria. La canarinha era una barreja de jugadors consagrats (com Kaká, Gilberto Silva, Lúcio i Julio Cesar) i jugadors amb talent amb molt a dir en els pròxims anys (Maicon, Ramirez, A. Silva, F. Melo, Elano). Destacar especialment les aportacions del “pichichi” de la competició, el de sobres conegut Luis Fabiano, que com sempre ha demostrat el seu instint golejador. Particularment li hagués donat a ell o a Felipe Melo el premi al millor del campionat, però ha estat el mediàtic Kaká el que se l’ha endut. També han fet una bona competició Lucio i Luizao a darrera, Maicon entrant pel lateral dret enlloc del blaugrana Alves (discutible absència de l’onze, però) i Robinho entrant per l’esquerre. La clau de l’equip el “trivot” al mig del camp amb l’experiència de Gilberto Silva, els desgast físic de Ramírez i l’equilibri de Felipe Melo.

La sorpresa majúscula de la competició ha estat sense cap mena de dubte el combinat nord-americà, ningú s’esperava que els de Bob Bradley es plantarien a la finalíssima, i menys que plantarien cara als pentacampions del món. Amb un esquema molt estudiat basat en dues línies de quatre molt clares i sortint a la contra amb gran velocitat, els “yankies” han acoseguit sorprendre a seleccions com Egipte, Espanya i Brasil. Les claus han estat la parella de centrals (Demerit i Onyewu) molt ben col.locats, amb gran capacitat d’anticipació i sempre atents al tall, un mig del camp molt vertical i treballador on destaquen Donovan i el golejador Dempsey i les puntes Davies i Altidore sempre portant a les defenses rivals de corcoll amb la seva gran velocitat. En conjunt un bon equip amb una despesa física important i que ha deixat molt bones sensacions.

Espanya no ha fet un mal campionat, però el cansament físic i mental d’alguna de les seves peces importants ha fet que li faltés fluïdesa al seu joc de mig camp arrastrant tot l’equip a un moviment de pilota més lent i pla del habitual. Contra seleccions menors no s’ha notat però davant d’Estats Units ha faltat un pèl de sort i velocitat per trencar l’estructura defensiva dels de Bradley. Destacar el bon campionat de Villa que segueix marcant gols a cabassos, la consolidació de Piqué a l’eix i l’escassa participació de Güiza que probablement hagués merescut més minuts veient l’evident falta d’encert en partits com el de semifinals.

L’autèntica decepció de la competició ha sigut la selecció azzurra, que apart del baix to físic exhibit ha demostrat una preocupant falta de idees de mig camp cap endavant. Sembla que hi ha algunes peces que ja no semblen estar a l’alçada del combinat italià i que Marcello Lippi hauria de començar a rejovenir la plantilla i a buscar possibles substituts a gent com Gattusso, Pirlo, Cannavaro, Zambrotta i companyia que poden tenir els dies contats com segueixin exhibint aquest nivell en les seves actuacions. Hi ha gent jove que puja molt forta en el combinat sub-21 de Casiraghi, s’haurà de veure si hi ha una evolució més o menys dràstica de cara al mundial 2010, el que està clar és que així no poden continuar, però el que no ho està tant és si hi haurà el que fa falta per desprendres d’algunes d’aquestes vaques sagrades.

Pel que fa a la resta de seleccions només destacar la bona imatge que ha deixat l’equip amfitrió, que animat per una parròquia entusiasta i motivada de cara al Mundial que s’aproxima, ha deixat pinzellades de bon futbol més basat en el cor i les cames que en el cap, però digne a tenir en compte de cara a l’any que ve.

La conclusió final ha estat un campionat per oblidar per alguns, sense massa futbol i prescindible totalment si no fos per la falta de partits en aquestes dates. A nivell futbolístic em quedo mil vegades amb l’Europeu sub-21 que s’està disputant a Suècia i que avui dilluns en disputa la final entre Alemanya i Anglaterra (veure crònica en article pròxim).