DESCOBRIM A... AIT-FANA

Karim Aït-Fana
25 de Febrer 1989
Alçada: 1.75 cm
Nacionalitat: Francesa
Posició: Mitjapunta/Extrem
Dorsal: 18
Carrera: Montpellier (2006-)
Internacional: sub-21 (2009-)

Aït-Fana és un migcampista ofensiu molt versàtil, amb molta mobilitat i una gran tècnica pel regat i l’u contra u. Condueix i dispara amb les dues cames i té gran velocitat amb la pilota als peus. Facilitat per caure a bandes on es desenvolupa amb facilitat per posar centres, tira diagonals i assistir als seus companys. No destaca per la seva capacitat realitzadora però té un bon xut i defineix amb facilitat. Encara és jove i té molt a aprendre, però ja és un dels grans talents de la Ligue1.

Després de passar per varis equips, al 2004 aterra a la cantera del Montpellier, on es fa camí fins al primer equip, llavors a la Ligue2, on hi debuta el maig de 2006 amb només 17 anys. Li costa un parell de temporades establir-se a l’equip de Courbis però des de fa tres anys ja és un fix de l’onze de l’estadi de la Mosson. Aquest any amb l’arribada a la banqueta de Rene Girard l’equip ha fet una temporada sensacional, ha acabat la Ligue1 en cinquena posició i Karim juntament amb jugadors de qualitat com Belhanda, el valencianista “tino” Costa i Marveaux han fet una campanya digne de menció per un equip tan modest i amb tanta joventut.

Comparteix generació i descendents marroquins amb Younès Belhanda, un altre migcampista de talent que està fent els seus primers passos a la lliga i també al combinat sub-21 dels “Bleus”. A nivell internacional Aït-Fana ha jugat en totes les categories inferiors de la selecció francesa i actualment és un membre important del combinat sub-21 de Eric Mombaerts. Durant un temps es va especular que podria jugar amb la selecció de Marroc, donades les seves arrels, però al final va escollir l’equip francès.

Gràcies al gran rendiment exhibit en els últims temps, el Montpellier va decidir millorar-li el contracte i d’aquesta manera evitar una fuga prematura del talentós jugador de Limoges. En els últims mesos hi hagut algunes especulacions de traspàs, però sembla que Karim seguirà un any més a Montpellier on encara té moltes coses a aprendre i molt que demostrar. Talent no li falta però tot just està fent les seves primeres passes en el futbol d’alta competició, veure’m com es desenvolupa aquest any en lliga i sobretot a l’Europa League.

DESCOBRIM A... CAPOUE

Étienne Capoue
11 de Juliol 1988
Alçada: 1,89cm Pes: 80kg
Nacionalitat: Francès
Posició: Mig defensiu
Dorsal: 29
Carrera: Toulouse (2007-)
Internacional: sub-21 (2008-)

Mig centre defensiu molt potent i amb gran intensitat però que a la vegada té una bona qualitat tècnica, tan pel desplaçament en curt com en llarg. Sovint castigat amb moltes targetes per la seva agressivitat en defensa, és un autèntic pulmó al mig del camp i un implacable destructor de joc. Al Toulouse comparteix mig del camp amb Moussa Sissoko, també un jugador molt físic, més profund i també molt interessant en tots els aspectes (veure DESCOBRIM A… del 2 de març). És un dels nous exponents del futbol francès, cridat en un futur proper a fer-se un lloc en el panorama futbolístic europeu.

Capoue té una gran col•locació i capacitat per anticipar les jugades, sempre està al lloc indicat per tallar una passada o una internada rival, bascula bé a les bandes per tapar les pujades dels laterals i és molt difícil de superar tan per alt com per baix. Amb la pilota als peus té molta qualitat, tan en la sortida de pilota com en la distribució del joc ofensiu, encara que per la seva posició no sempre arriba a l’últim terç de camp. No destaca per ser un golejador, de fet a la Ligue1 només ha fet 1 gol en més d’una setantena de partits disputats, és més un treballador del mig del camp, fa la feina bruta perquè els seus companys es llueixin, feina fosca però no exempta de qualitat. Imprimeix molt de caràcter en totes les seves accions, a vegades es passa de frenada, però precisament aquesta alta intensitat és una de les seves majors virtuts.

Ettiene va començar la seva carrera ja al Toulouse, on va arribar el 2005 per jugar a les categories inferiors. Des del seu debut l’hivern de 2007 a mans de Elie Baup, s’ha anat guanyant un lloc en l’esquema d’Alain Casanova, al càrrec des de 2008, i gran artífexs de les darreres grans temporades de l’equip del Sud de França. Des de la campanya 2008/09 és un fix a l’onze, per davant de la defensa i portant el pes del mig del camp juntament amb Didot i Sissoko. Aquest últim any ha jugat 33 partits de lliga, així com tres de copa i cinc de l’Europa League, tots com a titular. Circunstancialment pot jugar de central, tot i que no és el seu rol, gràcies a la seva alçada i gran col•locació.

A nivell de seleccions, ha jugat en la majoria de categories inferiors de la selecció gala i s’espera que amb l’arribada de Laurent Blanc a la selecció “Bleu” i el possible canvi generacional que es pot crear, Ettiene pugui debutar amb l’absoluta en els pròxims temps. Amb la sub-21 juga des de 2008, ha disputat 11 partits des del seu debut contra Dinamarca i fins el seu salt al germà gran, seguirà sent una de les peces claus del combinat de Mombaerts.

Des de fa un temps Capoue ha entrat a formar part de les quinieles com a substitut de Touré Yaya, no és ben bé el mateix perfil que l’actual jugador del City, és més defensiu però amb capacitats físiques i tècniques semblants. Guardiola busca un reforç amb talent, joventut i a un preu assequible, per això s’han fixat en Etienne així com en el seu company Sissoko, el "marselles" Charles Kaboré, l’hondureny del Tottenham Palacios o els també francesos, no tan joves però oportunitats de mercat: Flamini i Diarra. Veure’m si algun d’ells acaba fent les maletes cap a Can Barça, el que està clar és que Ettiene Capoue té un futur prometedor, ja sigui a la ciutat comtal o a un altre gran club.

MERCATO BLAUGRANA: Adriano

Ja està aquí el segon fitxatge de la temporada 2010/11 i el primer de la nova directiva, amb Sandro Rosell al capdavant. Adriano Correia arriba del Sevilla on ha estat cinc temporades i mitja i on ha destacat per la seva velocitat, regat i capacitat per centrar i rematar. El traspàs ha costat 10 milions (més uns 3 variables) a les arques blaugranes, les quals segons el vicepresident econòmic Xavier Faus, estan en situació precària.

Adriano té vint-i-cinc anys (26/10/1984), és brasiler i acostuma a jugar per la banda esquerre, ja sigui d’interior o extrem com de lateral com ha vingut fent últimament. No és un defensa pur, és més un migcampista reconvertit per exigències del guió, però aquesta polivalència li pot anar molt bé a l’equip blaugrana per suplir vàries posicions per l’esquerre, ja sigui al lateral, d’interior, d’extrem o fins i tot de lateral dret en una hipotètica baixa del seu gran amic, Dani Alves. Un dels punts febles del Barça dels últims anys ha estat la profunditat i qualitat de la banqueta, amb Adriano es guanya en qualitat i en versatilitat davant de les opcions que ofereix el brasiler.

Amb el Sevilla ha conquerit dues copes de la UEFA, dues Copes del rei i un parell de supercopes (espanyola i europea). Des de la seva arribada al mercat d’hivern del 2000 va ser titular i ha fet grans temporades, aquest últim any amb la consolidació de Perotti ha perdut força en el mig del camp de Nervión, i tot i la seva nova posició al lateral, la falta de minuts l’ha fet plantejar-se el seu futur. Adriano arriba al Barça amb Keita i sobretot Alves com amics i valedors i amb ganes de demostrar que està a l’alçada de l’equip del triplet i que pot contribuir a que el Barça de Guardiola segueixi guanyant títols.

De moment, han arribat Villa i Adriano i han marxat Henry, Touré i Chigrisnkiy, veure’m com continua el mercat blaugrana, estarem atents.

MUNDIAL 2010: Conclusions

S’ha acabat el Mundial 2010, per molts un campionat poc brillant, sense massa gols ni partits de qualitat, només cal veure que el campió ha marcat vuit gols en set partits. Ara bé, almenys en la final d’ahir va guanyar el futbol, el futbol de toc, d’anar a atacar en tot moment i d’intentar jugar bé per sobre de tot. La selecció espanyola va demostrar que amb el futbol combinatiu com a bandera es pot arribar lluny, i com ja va fer el Barça la temporada passada, els èxits poden arribar amb brillantor, bon joc i honestedat sense recórrer al joc subterrani, violent i especulatiu que practiquen altres equips.

Varies lectures es poden fer d’aquesta copa del món, la primera i més important és que equips valents com Espanya i Alemanya, que han fet una proposta de futbol ofensiu i vistós, han tret resultats positius i se’ls ha premiat per això. En canvi, el “racanerisme” de combinats com Itàlia, França, Anglaterra, Brasil i fins i tot l’Argentina sense rumb de Maradona ha estat castigat amb duresa i sense perdó, veure’m però si n’extreuen alguna lectura positiva de cara a Brasil 2014. D’altres equips amb concepcions menys ofensives però ben plantades al camp i amb les idees molt clares han fet papers més que dignes, el clar exponent és Uruguai, però d’altres equips com Paraguai, Xile o Japó han fet papers més que dignes. De nou, paper decepcionant dels combinats africans, on només Ghana es salva de la desfeta, amb un gran paper, joc molt vertical i una bona combinació de talent i potencia física, van quedar eliminats a quarts, amb una terrible mala sort.

Capítol apart mereix la selecció holandesa de Van Marwijk, un equip molt llunyà de la filosofia de futbol total implantada per Rinus Michels als anys 70 i que amb ha demostrat un joc poc alegre, resultadiste i a la final fins i tot violent i deshonest. Holanda es caracteritzava per ser l’equip que millor jugava i que mai guanyava, aquest cop han intentat girar la truita però han acabat sent el que menys juga, el que més reparteix i el que tampoc guanya. Suposo que ara s’obrirà un debat als Països Baixos respecte a la filosofia que ha d’adoptar la selecció “oranje” de cara al futur: resultats o futbol.

A nivell individual no han destacat les grans estrelles mediàtiques del moment com Rooney, Messi, Cristiano, Kaká i companyia, sinó que ho han fet jugadors amb molt de talent però que creen equip, juguen al servei d’un bloc i aporten el seu granet de sorra perquè les seves seleccions facin un pas endavant. Aquests han estat els casos de gent com Xavi, Iniesta, Sneijder, Robben, Villa, Forlan, Ozil, Mueller,... jugadors que han fet un gran campionat i que cadascú, a la seva manera, ha sumat en el global del seu equip. Sempre és complicat escollir el millor jugador o el millor onze, la Fifa ha escollit Forlan, potser discutible al haver quedat quart, però també és d’elogiar la meritòria posició dels “charrua”. Casillas ha guanyat merescudament els guants d’or com a millor porter, després de grans actuacions personals, les dues parades a Robben, el penal a Paraguai,... L’alemany Mueller finalment s’ha endut el “pichichi” per davant Villa, Sneijder i Forlan també amb cinc gols, així com el de millor jugador jove, després de fer un excel•lent campionat, llàstima que es perdés les semifinals contra Espanya, potser hagués estat un partit diferent.

No ha estat un Mundial brillant en quant a joc, però ha tingut les seva dosi d’emoció, de polèmica arbitral, alguns golassos i com sempre decepcions i alegries vàries entre guanyadors i vençuts. Per la història quedaran el gol d’Iniesta, els errors arbitrals del Anglaterra-Alemanya i el Argentina-Mèxic, el travesser de Forlan i el penalty fallat per Gyan a la pròrroga del Ghana-Uruguai. També passarà a la posteritat per dos noms: Vuvuzela i Jabulani. Les primeres han estat protagonistes a tot hora pel seu soroll estrident i molest que recordava un eixam d’abelles embogit, aquest cop s’ha permès per ser un instrument local, però en el futur s’haurà de replantejar l’ús d’artilugis tan empipadors tan per l’espectador com per possiblement els jugadors. El Jabulani ha estat des de bon principi una pilota molt discutida que ha generat múltiples errors en els porters i dificultats per controlar-la després de votar. Suposo que quan tothom és tant unànime en les critiques serà perquè realment la pilota fabricada per adidas no ha estat a l’alçada d’una competició d’aquesta envergadura i difusió.

La conclusió final és que per una vegada la competició ha estat justa, ha guanyat el millor equip, el que millor futbol practica i el que ha fet un plantejament més atrevit, i això no sempre passa en un esport com aquest. Veure’m si aquesta generació arriba en forma per Ucraïna/Polònia 2012 i Brasil 2014, això si, amb el doblet ja han entrat als anals de la història per la porta gran. Ara de nou toca centrar-se en el futbol de clubs, on un dia o altre tornaran els finals de cicle, villaratos i companyia i aquest èxit del futbol de toc amb el segell Barça, quedarà en una mera anècdota per la premsa rància i malintencionada de la capital, veure’m el que dura.

Mercato blaugrana: Yaya Touré i Chigrinskiy

Sembla que tot i estar immersos en les semifinals del Mundial i tot i que Sandro Rosell i els seus acaben d’aterrar a Can Barça, ja comencen a haver-hi els primers moviments. Després de l’arribada correctament anticipada del “pichichi” del Mundial Villa, ara toca el torn a les primeres baixes. La de Touré estava cantada des de fa temps, no tan pe la suposada falta de minuts com per la fam insaciable del seu representant. La de Dima ha estat més supressiva, no s’acostuma a reconèixer d’una manera tan clara l’error en un fitxatge i a la vegada mai és tan fàcil de solucionar, encara que amb pèrdues milionàries.

Yaya Touré se’n va al Manchester City després de tres temporades a Barcelona, al seu rendiment durant aquests anys no se li pot posar cap però, el primer any sacrificant-se per l’equip tot i unes dolències a l’esquena, el segon sent peça clau del triplet i jugant de central quan l’equip ho requeria, i l’any passat jugant menys però sempre complint amb bona nota i sense cap mala paraula (exceptuant les del seu fantàstic manager). Capítol apart mereix Dimitri Seluk, el clàssic representant oportunista tipus Pita-Martins, Veiga i companyia, que tenia plens poders sobre Yaya i a sobre en el fitxatge de l’ivorià pel Barça se li va permetre tenir un percentatge dels drets del jugador, fet criticable a la junta de Laporta. Evidentmnet ha apretat perquè el jugador fes les maletes i així enbutxacar-se una comissió de varis milions d’euros... Incomprensible però és l’actitud del propi Touré, entrevistat després de la firma pels anglesos, on expressava la seva tristor per la marxa i les seves males sensacions al respecte. Crec que tan el Pep com la resta de culers han deixat prou clar que no volíen la seva marxa, o sigui que si se n’ha anat és perquè ha volgut, per tant aquestes sobtades mostres de tristesa són del tot il•lògiques. Esperem que el Barça no trobi a falta una peça com aquesta i que Touré tingui sort a les illes, tot i que no s’esperi un joc tan vistós i fàcil com el que es practica a Can Barça.
Ara s’obre l’època d’especulacions de fitxatges, amb un mig centre com a prioritat a sumar a la del extrem esquerre i la d’algun defensa. Varis noms han sortit a la premsa, n’hi ha un però, que ve sonant des de fa temps: Macherano. L’argentí sembla un etern objectiu blaugrana però el seu elevat preu ha frenat sempre l’operació. Ara pot ser un moment propici per treure al “jefecito” de Anfield, però realment és el perfil de jugador que necessita el mig del camp culer? No hauria d’apostar el Barça per un jugador jove amb progressió i motivació per guanyar-se el lloca l’onze, de moment ja consolidat amb Sergio, Xavi, Keita i Iniesta. L’arribada de Javier podria ser una ajuda pel seu amic Messi, però no seria un problema de gestió pel vestuari blaugarana? Mascherano destaca per les seves qualitat físiques i defensives, però no és cap portent en la distribució, no valdria més la pena buscar algú amb un perfil més adequat? Una sèrie de preguntes que com sempre haurà de resoldre en Pep i ara en Zubizarreta, veure’m quina és la decisió.

Chigrinskiy fa les maletes de tornada cap al Shakhtar, després d’un any on només ha disputat 12 partits de lliga, s’ha guanyat alguns xiulets a l’estadi i on després del nefast partit de l’anada de Copa contra el Sevilla (1-2) ja no ha tornat a aparèixer per les alineacions del de Santpedor. Arribava amb el cartell de gran central, amb un desplaçament de pilota excel•lent i bon marcador, ha demostrat bones coses en el pase llarg, però sovint l’han pogut els nervis i la seva lentitud l’han matat davant de davanters ràpids. Probablement amb temps i confiança podria arribar a ser un gran central, però a un club tan gran no hi ha paciència i menys per un jugador que ha costat un dineral. Guardiola se l’ha hagut d’embeinar després de ser una demanda expressa i insistent del tècnic, errors en comentem tots, però aquest ens ha costat 10 milions pel cap baix. A Donetsk ja el coneixen i saben el que és capaç de donar, així que esperem que la seva carrera refloti i arribi a ser el defensa que prometia l’estiu passat, bona sort Dima.
Aquí també s’obre un nou interrogant, amb la marxa de l’ucraïnès i la més que probable de Marquez només queden tres centrals de la primera plantilla, s’haurà de fitxar algú per aguantar un any amb tres competicions i més veient que el comodí Touré ja no és a la nostra disposició. De moment no han aparegut massa noms de centrals però de ben segur que aviat començaran a fer-ho, a qui fitxaries tu?