MUNDIAL 2010: Conclusions

S’ha acabat el Mundial 2010, per molts un campionat poc brillant, sense massa gols ni partits de qualitat, només cal veure que el campió ha marcat vuit gols en set partits. Ara bé, almenys en la final d’ahir va guanyar el futbol, el futbol de toc, d’anar a atacar en tot moment i d’intentar jugar bé per sobre de tot. La selecció espanyola va demostrar que amb el futbol combinatiu com a bandera es pot arribar lluny, i com ja va fer el Barça la temporada passada, els èxits poden arribar amb brillantor, bon joc i honestedat sense recórrer al joc subterrani, violent i especulatiu que practiquen altres equips.

Varies lectures es poden fer d’aquesta copa del món, la primera i més important és que equips valents com Espanya i Alemanya, que han fet una proposta de futbol ofensiu i vistós, han tret resultats positius i se’ls ha premiat per això. En canvi, el “racanerisme” de combinats com Itàlia, França, Anglaterra, Brasil i fins i tot l’Argentina sense rumb de Maradona ha estat castigat amb duresa i sense perdó, veure’m però si n’extreuen alguna lectura positiva de cara a Brasil 2014. D’altres equips amb concepcions menys ofensives però ben plantades al camp i amb les idees molt clares han fet papers més que dignes, el clar exponent és Uruguai, però d’altres equips com Paraguai, Xile o Japó han fet papers més que dignes. De nou, paper decepcionant dels combinats africans, on només Ghana es salva de la desfeta, amb un gran paper, joc molt vertical i una bona combinació de talent i potencia física, van quedar eliminats a quarts, amb una terrible mala sort.

Capítol apart mereix la selecció holandesa de Van Marwijk, un equip molt llunyà de la filosofia de futbol total implantada per Rinus Michels als anys 70 i que amb ha demostrat un joc poc alegre, resultadiste i a la final fins i tot violent i deshonest. Holanda es caracteritzava per ser l’equip que millor jugava i que mai guanyava, aquest cop han intentat girar la truita però han acabat sent el que menys juga, el que més reparteix i el que tampoc guanya. Suposo que ara s’obrirà un debat als Països Baixos respecte a la filosofia que ha d’adoptar la selecció “oranje” de cara al futur: resultats o futbol.

A nivell individual no han destacat les grans estrelles mediàtiques del moment com Rooney, Messi, Cristiano, Kaká i companyia, sinó que ho han fet jugadors amb molt de talent però que creen equip, juguen al servei d’un bloc i aporten el seu granet de sorra perquè les seves seleccions facin un pas endavant. Aquests han estat els casos de gent com Xavi, Iniesta, Sneijder, Robben, Villa, Forlan, Ozil, Mueller,... jugadors que han fet un gran campionat i que cadascú, a la seva manera, ha sumat en el global del seu equip. Sempre és complicat escollir el millor jugador o el millor onze, la Fifa ha escollit Forlan, potser discutible al haver quedat quart, però també és d’elogiar la meritòria posició dels “charrua”. Casillas ha guanyat merescudament els guants d’or com a millor porter, després de grans actuacions personals, les dues parades a Robben, el penal a Paraguai,... L’alemany Mueller finalment s’ha endut el “pichichi” per davant Villa, Sneijder i Forlan també amb cinc gols, així com el de millor jugador jove, després de fer un excel•lent campionat, llàstima que es perdés les semifinals contra Espanya, potser hagués estat un partit diferent.

No ha estat un Mundial brillant en quant a joc, però ha tingut les seva dosi d’emoció, de polèmica arbitral, alguns golassos i com sempre decepcions i alegries vàries entre guanyadors i vençuts. Per la història quedaran el gol d’Iniesta, els errors arbitrals del Anglaterra-Alemanya i el Argentina-Mèxic, el travesser de Forlan i el penalty fallat per Gyan a la pròrroga del Ghana-Uruguai. També passarà a la posteritat per dos noms: Vuvuzela i Jabulani. Les primeres han estat protagonistes a tot hora pel seu soroll estrident i molest que recordava un eixam d’abelles embogit, aquest cop s’ha permès per ser un instrument local, però en el futur s’haurà de replantejar l’ús d’artilugis tan empipadors tan per l’espectador com per possiblement els jugadors. El Jabulani ha estat des de bon principi una pilota molt discutida que ha generat múltiples errors en els porters i dificultats per controlar-la després de votar. Suposo que quan tothom és tant unànime en les critiques serà perquè realment la pilota fabricada per adidas no ha estat a l’alçada d’una competició d’aquesta envergadura i difusió.

La conclusió final és que per una vegada la competició ha estat justa, ha guanyat el millor equip, el que millor futbol practica i el que ha fet un plantejament més atrevit, i això no sempre passa en un esport com aquest. Veure’m si aquesta generació arriba en forma per Ucraïna/Polònia 2012 i Brasil 2014, això si, amb el doblet ja han entrat als anals de la història per la porta gran. Ara de nou toca centrar-se en el futbol de clubs, on un dia o altre tornaran els finals de cicle, villaratos i companyia i aquest èxit del futbol de toc amb el segell Barça, quedarà en una mera anècdota per la premsa rància i malintencionada de la capital, veure’m el que dura.