El perquè de tot plegat....

Com que el mercatto està avorridíssim i pesadíssim aquest any (Ribéry ara sí, Ribéry ara no, Villa ara sí, Villa ara no, Ibra ara sí, Ibra ara no, ...) i la Copa Confederacions és una broma de mal gust, prefereixo comentar l’any gloriós que, tot i que sembli mentida, tot just va acabar fa un mes. Perquè malgrat la contraprogramació del Florentino, l’intent d’intoxicació de determinada prensa, etç, em resisteixo a oblidar el que hem viscut aquest any: 2-6 al Bernabéu, Iniestazo, golejades setmana sí setmana també, rècord de punts i sobretot, el triplet: copa, lliga i champions.
La qüestió que em plantejo és com és possible que un any que va començar amb molts dubtes i amb molt poques expectatives d’èxit, s’hagi convertit en el millor any de la història del nostre club. Considero normal que existissin aquests dubtes, més venint de les últimes dues temporades on el paper de l’equip va ser llastimós, sobretot pel que fa al nivell competitiu. El que ningú es podia esperar és que tots aquests dubtes, i emfatitzo el tots, s’esvairien d’una forma tan ràpida. Dit d’una altra manera, la resposta a totes les preguntes que es feia l’aficionat blaugrana al principi de temporada, han anat sent respostes amb un SÍ rotund. Si alguna o algunes d’aquestes respostes haguessin estat NO, potser ara no estaríem parlant del triplet, o de la millor temporada de la història.
A continuació intentaré posar noms i cognoms a aquests dubtes, de forma que anirem desgranant les claus de l’èxit:

Rafa Márquez: Quin Márquez ens trobarem aquest any? El Márquez versió ‘pont aeri’ que dorm cada nit a Madrid, o la versió “Káiser de Michoacán” que va enlluernar a tot el món del futbol? Recuperarem la millor versió del que per alguns ha sigut millor central de les lligues europees dels últims anys?

Resposta: SÍ. El Rafa ha rendit al nivell que ens tenia acostumats abans de caure en l’autocomplaença general de l’equip al final de l’etapa Rijkaard. Només la inoportuna lesió d’última hora ha impedit que fos titular en els partits clau del tram final de la temporada.

Piqué: Ve de l‘equip campió d’europa, però estem parlant del reserva del reserva dels centrals, vols dir que aportará alguna cosa aquest nano a part d’incrementar la nòmina de jugadors fets a la Masia?
Resposta: SÍ. La temporada del Piqué ha sigut tan sensacional, que crec que sobren les paraules, així que només diré: Piqué, Piqué, Piqué Piquembauer!!!!

Alves: En moltes ocasions fitxem grans jugadors que no s’adapten al nostre futbol, podria ser el cas de Daniel Alves, de fet, ell mateix posava en dubte durant la pretemporada que aquí poguéssim veure l’Alves del Sevilla. Rendirà Alves com ho feia al Sánchez Pizjuán?
Resposta: SÍ. Ha rendit a un nivell similar o superior, ajudat per uns centrals i un Touré que li han fet les cobertures defensives necessàries perquè ell pogués incorporar-se a l’atac amb assiduïtat. A part, per la seva banda juga ni més ni menys que Lionel Messi, amb qui han format, sota el meu punt de vista, la millor banda dreta del futbol actual (sóc massa jove per dir que de la tota la historia del futbol).

Xavi, Iniesta, Puyol: Ningú discuteix la categoria d’aquests tres futbolistes, però sí que és cert, que sempre se’ls hi ha recriminat falta de lideratge. Mantindran aquests jugadors el gran nivell de joc exhibit a l’Eurocopa?
Resposta: SÍ. No només han mantingut el nivell de joc, sinó que han fet un pas endavant i han assumit la responsabilitat que com a jugadors de la casa i com a jugadors veterans dins del grup els hi pertocaven. Els casos de Xavi i Iniesta són molts clars, el seu control de pilota al mig del camp ha sigut una de les claus de l’èxit d’aquest Barça. En el cas del Puyi, a qui sempre li haurem d’agrair la seva lluita en cada pilota, la temporada ha sigut correcta, però cal pensar que no li queden més que un parell de temporades al màxim nivell.

Messi: Després de la marxa dels seus amics Ronaldinho, Deco i Motta, com reaccionarà l’argentí? S’implicarà amb el projecte? Assumirà els galons deixats per Ronaldinho?
Resposta: SÍ. La pulga atómica ha fet la seva millor temporada des de que juga al primer equip del Barça, ha firmat una números espectaculars amb 38 gols i 16 assitències en els 51 partits en els que ha participat, i, en moltes ocasions, en moments claus, com al Sardinero, al Sadar, al Bernabéu o a Roma. A més, no s’ha lesionat, cosa amb la que pràcticament ningú hi confiava a principi de temporada.

Eto’o: Després del serial d’aquest estiu, sobre si marxava o es quedava, rendirà en Samu al nivell dels altres anys? Recuperarà aquella punta de velocitat que havia perdut després de les últimes lesions?
Resposta: SÍ. Els números canten: 30 gols en lliga i 36 en totes les competicions. Mai n’havia fet tants com aquest any i, com sempre, gols que en moltes ocasions serveixen per obrir la llauna com a la final de Roma. Però és que a part dels gols, ja sabem que cap davanter del món pressiona els defenses rivals com ell.

Tots aquests interrogants anaven d’alguna manera relacionats amb un altre, amb el més important, amb el que generava major desconfiança i incertesa, i el que al capdavall és per mi el factor clau de la temporada:

Pep Guardiola: Estem d’acord que el Pep coneix la casa, però a part d’això cal alguna cosa més per ser entrenador del Barça no? Si només ha entrenat a un equip de 3ª un any! Aquest farà les pràctiques d’entrenador aquí i a sobre cobrant! Becari! A més, ara el que necessitem és mà dura! Serà el Pep capaç d’imposar-se a aquest un vestidor, cosa que no va saber fer Rijkaard?
Resposta SÍ. El Pep ha demostrat que el sentit comú, l’esforç i l’estima a uns colors poden ser més importants que l’experiència com a entrenador. Va aplicar el sentit comú només arribar, fent fora el Ronaldinho i el Deco, les pomes podrides que estaven corcant tot el cistell. Gràcies al seu esforç i a l’estima que té pel Barça, el Pep ha treballat incansablement estudiant els rivals, preparant jugades d’estratègia, essent el psicòleg que tot jugador necessita, etç. I això ha sigut suficient, tot i no tenir gairebé experiència. Ha sigut suficient per fer que el Màrquez tornés al seu millor nivell, que el Piqué hagi explotat com a futbolista, que l’Alves s’hagi adaptat tan ràpidament al futbol de l’equip, que el Puyol, el Xavi i l’Iniesta hagin mantingut el nivell de l’Eurocopa i es creguin peces clau de l’equip, que el Messi no s’hagi lesionat i hagi firmat uns registres excepcionals i que l’Eto’o hagi deixat de banda el seu ego personal per prioritzar els objectius col•lectius. Per tot això i molt més: Gràcies Pep!!!

Si a tots aquests factors hi sumem fets inesperats com l’aparició del Sergi Busquets, i fets imprevisibles, com el gol d’Iniesta a Stamford Bridge, tenim el resultat del perquè la millor temporada de la història del club ha succeït en un any en el que ningú hi confiava.
Amb aquetes reflexions només volia evidenciar que considero legítim i lògic que molts, jo el primer, poséssim en dubte el paper d’aquest any de l’equip. I és que, fins i tot per un optimista empedernit, era difícil pensar que tots els dubtes es resoldrien favorablement.

by jprats